Jairo Torné, el dosriuenc que va marxar a Austràlia i es va convertir en futbolista professional

L’Ajuntament de Dosrius publica una entrevista realitzada a Jairo Torné, un jove de Dosrius que ha perseguit el seu somni de convertir-se en futbolista professional, superant nombrosos reptes i aprofitant cada oportunitat per créixer tant personalment com professionalment.

Des dels seus inicis al municipi fins a la seva aventura a Austràlia, a l’entrevista explica com ha aconseguit combinar la seva passió pel futbol amb la seva vocació per formar altres jugadors. Una història inspiradora de perseverança, humilitat i dedicació.

Com et sents ara que has aconseguit el teu somni de ser futbolista professional, després de tot l'esforç que has dedicat durant anys?

Em sento molt agraït. Sent honest, mai m’hauria imaginat que el fet de convertir-me en futbolista professional passaria per llegir un contracte i confirmar que ho era. Alhora, mai no havia tingut una idea clara de què significava exactament per a mi ser futbolista professional, però, com molts altres nens, m’imaginava jugant en alguna de les grans lligues, com les d’Espanya o Anglaterra.

A mesura que he anat creixent, m’he adonat que dedicar-me al futbol professionalment a Austràlia –una oportunitat que mai no vaig considerar en la meva joventut– és, per a mi, un gran èxit. Amb 25 anys, tinc la sort de dedicar-me al que m’agrada i, a més, rebre un sou per fer-ho.

Corroborar la frase “Escull una feina que t’agradi i no hauràs de treballar ni un sol dia de la teva vida” és una sensació brillant. I, encara que no sigui a la primera divisió com en algun moment vaig somiar, és molt especial viure el dia a dia sentint-me feliç i plenament realitzat amb la meva feina.

Què et va motivar a deixar-ho tot i anar a Austràlia a perseguir la teva carrera futbolística?

La veritat és que no vaig anar a Austràlia únicament pel futbol, tot i que sempre ho vaig tenir en compte. Escoltar l’experiència del meu amic Samu, un noi que havia viatjat a Austràlia, concretament a Gold Coast –el que a Catalunya seria com la Costa Brava–, em va fer comprendre que Austràlia era un destí atractiu per l’energia i les possibilitats que el país oferia.

Poc després, vaig parlar amb Nefta, un antic company del meu pare a la Morera. Nefta portava vivint 11 anys a Sydney i em va parlar d’Austràlia des d’una perspectiva més futbolística. Ell tenia una llarga trajectòria en el futbol català, havent jugat en equips com l’Europa, i va ser cap als 30 anys quan va decidir mudar-se a Austràlia per explorar les oportunitats futbolístiques que el país oferia.

Ja parlant amb el Samu, tenia clar que, si considerava anar a Austràlia, havia de comprovar que podria seguir dedicant-me al futbol. Va ser després de parlar amb en Nefta i sentir-lo dir que el seu únic retret era no haver-hi anat abans, veient les bones oportunitats que hi havia, que vaig entendre que Austràlia oferia un equilibri entre una vida atractiva més enllà del futbol i unes possibilitats abundants en aquest esport.

Al cap i a la fi, la cinquena divisió a Espanya era comparable a la tercera divisió a Austràlia, fet que em situava molt més a prop de la primera divisió professional del país. Sense molts lligams a Espanya i amb ganes de viure una nova experiència, vaig decidir provar sort a Sydney, Austràlia. Tenia en compte que Sydney, juntament amb Melbourne, eren les ciutats on el futbol era més ric i, alhora, eren ciutats atractives com a destí.

Quines van ser les teves primeres impressions i desafiaments quan vas arribar a Austràlia sense un equip assegurat?

Sent sincer, quan vaig arribar a Austràlia, vaig topar amb un cop de realitat. Haver gestionat una visa pel meu compte, sense cap agència, significava que, abans de res, havia de sobreviure. No tenia casa ni feina, i Austràlia, amb un sistema econòmic que es mou setmanalment (a diferència d'Espanya, on és mensual), em feia gastar a un ritme que no generava.

Això va fer que durant el primer mes gairebé no m’ocupés del futbol. Vaig assistir a un entrenament amb Nefta, en un dels equips destacats de la segona divisió –ell n’era entrenador del segon equip en aquell moment–, però no va ser un trial formal.

No va ser fins un mes i mig després, després d’haver passat per diferents feines a la construcció i l’hostaleria, que vaig trobar el meu primer treball com a entrenador en una acadèmia de futbol anomenada Soccer de Brazil. Gràcies a un dels entrenadors d’allà, vaig aconseguir la meva primera prova en un equip de la tercera divisió anomenat Dunbar Rovers.

Com va ser el teu procés d’adaptació tant a nivell personal com professional en un país tan llunyà com Austràlia?

Després d’un començament difícil, el meu procés d’adaptació, tant personal com professional, va esdevenir feliç i ple d’experiències boniques.

Després de fer dues amistats que acabarien convertint-se en els meus companys de pis –en Kevin, un noi argentí, i en Tassilo, un noi alemany– al segon hostel on em vaig allotjar, el fet de trobar una casa i tenir feina em va fer sentir molt més tranquil.

A més, ja establerts al nostre nou pis, mai hauria pensat que, després d’anar a comprar una nevera de segona mà, durant el procés de fer-ho i parlant amb qui ens la venia, descobriria que hi havia acadèmies de futbol a Sydney. Això em va portar a informar-me sobre aquestes acadèmies, i només un dia després d’aplicar a diverses d’elles, ja tenia feina a l’acadèmia Soccer de Brazil. Allà vaig trobar gent meravellosa, persones que, en aquell moment, acabarien convertint-se en la meva família a Austràlia.

Va ser gràcies a aquesta mateixa gent que vaig obtenir la meva primera prova amb els Dunbar Rovers i, posteriorment, amb el Canterbury Bankstown FC, el primer equip amb el qual vaig jugar a Austràlia. Va ser amb aquest club que vaig poder corroborar que era un jugador professional de futbol.

Com vas superar les dificultats inicials, com la solitud i la manca d’ingressos, abans de trobar el teu lloc a Bondi Beach?

Encara que soni estrany, vaig superar aquella situació dient-me a mi mateix que, si necessitava tornar a Espanya, podia fer-ho. Al cap i a la fi, vivia en una ansietat constant, i les tres setmanes que va durar aquella etapa es van sentir com una eternitat.

Crec que va ser aquest permís que em vaig donar a mi mateix –el d’acceptar que podia marxar si ho necessitava–, assumint amb vulnerabilitat que no podia suportar-ho més, el que em va ajudar a obrir-me a un nou repte. En aquest cas, el repte va ser traslladar-me al meu segon hostel, el de Bondi Beach, on acabaria coneixent en Kevin i en Tass.

Què va suposar per a tu aconseguir el teu primer contracte professional amb Canterbury Bankstown?

Més enllà del contracte en si, que em va sorprendre perquè corroborava que havia aconseguit el que sempre havia desitjat —ser futbolista professional—, signar amb el Canterbury Bankstown FC va ser un gran alleujament. Representava la certesa que, durant aquell any, podria estar actiu en el futbol a un nivell competitiu, en aquest cas, a la tercera divisió.

Abans d’arribar al Canterbury Bankstown FC, havia rebut una negativa del Dunbar Rovers FC, un equip de la mateixa lliga. Tenint en compte que cada equip només pot tenir dos jugadors estrangers, aconseguir formar part dels “Berries” (sobrenom del Canterbury Bankstown FC) va ser molt especial.

Com a anècdota, en incorporar-me a l’equip, em va sorprendre veure que l’altre jugador estranger tenia una aparença espanyola. La meva sorpresa va ser encara més gran quan vaig descobrir que no només era espanyol, sinó català, i no només català, sinó de Mataró. Ell és en Gabi López, i des de llavors hem construït una gran amistat.

A més, l’equip em podia oferir millors condicions econòmiques que el Dunbar Rovers FC. Amb el Canterbury Bankstown FC, vaig aconseguir un sou que es podria considerar a Espanya com de mitja jornada. Això em va permetre viure del futbol combinant el rol de jugador amb el d’entrenador.

Com ha estat la teva evolució des de signar amb Canterbury fins al teu equip actual, SD Raiders?

La meva etapa al Canterbury Bankstown FC va ser molt especial. Érem un grup molt unit i, contra tot pronòstic, vam acabar sent un dels equips que va lluitar per l’ascens.

En l'àmbit personal, vaig gaudir moltíssim del futbol i em vaig veure fent coses que mai hauria pensat que faria futbolísticament parlant, com registrar 13 gols i 4 assistències en una mateixa temporada, a més de fer-ho amb gols espectaculars que demostraven com de present i feliç em sentia jugant.

Arribar a SD Raiders lesionat i com una de les peces claus va ser tot un repte. Amb un gran desig de rendir per un entrenador que havia confiat en mi i que, alhora, havia fet esforços personals pel meu benestar, em va costar acceptar la meva lesió.

Això em va portar a forçar-me en moments en què realment no estava físicament preparat per competir. Aquest fet va provocar que durant les primeres set jornades no complís les expectatives, cosa que em va portar a passar els següents cinc partits a la banqueta.

Finalment, després de parlar sincerament amb el meu entrenador, vaig reconèixer que hi havia dos factors clau que necessitava afrontar per poder evolucionar: reposar per la meva lesió i, alhora, adoptar una nova maduresa futbolística per adaptar-me al nivell de l’equip i les seves exigències.

Aquesta acceptació em va portar a concebre el futbol des d’una visió més sistèmica, entenent que havia de deixar de jugar de manera anàrquica i veure com podia ser una peça útil dins d’aquell sistema. Vaig començar a comprendre com podia aportar al meu equip, aprofitant les meves habilitats per servir al col·lectiu i situant-me al lloc i moment adequats per fer el que millor se’m dona.

Amb una millora notable en la pubàlgia, encara que sense arribar a sanar-la completament, vaig aconseguir acabar l’any marcant 10 gols i sent titular, assolint així la presència que desitjava. Va ser un any que em va ensenyar moltíssim respecte a la capacitat d’acceptar les meves limitacions presents i a fer l’exercici d’humilitat de preguntar i escoltar per comprendre què em mancava al meu joc per convertir-me en el jugador important que volia ser.

Miro enrere i, tot i les grans dificultats, sóc feliç per l’oportunitat d’haver millorat profundament com a jugador. Aquest període em va ensenyar que, encara que sembli obvi, ser conscient dels recursos del joc —en aquest cas, l’equip— i aprofitar-los obre milions d’oportunitats que abans no existien.

Què vas aprendre de les proves fallides amb els equips de segona divisió i com et va afectar mentalment?

Doncs vaig aprendre a parar. Després d’un èxit en tots els sentits amb el Canterbury Bankstown FC, tenia molt viu el desig d’avançar a la segona divisió. Però el problema va ser que vaig anar a aquestes proves patint pubàlgia, una lesió greu que vaig començar a patir al final de la temporada amb el Canterbury Bankstown FC.

Tot i sentir-me condicionat per aquesta lesió, també vaig veure que la segona divisió era diferent en quant a ritme. Sydney Olympic FC em va ensenyar que, per estar en aquesta divisió, havia de jugar sent més intel·ligent, prenent millors decisions dins del camp.

Pel que fa a la segona prova amb St George City, va ser frustrant. Després d’un gran primer entrenament i que l’entrenador mostrés interès en mi dient-me que es posaria en contacte amb mi, al dia següent em van dir que ja no estaven interessats.

L'últim equip amb el qual vaig provar va ser el Preston Lions FC, un equip de la tercera divisió de Melbourne, però confirmat com a integrant de la B-League, la nova segona divisió que la federació de futbol d'Austràlia proposava fermament l’any passat i que definitivament s’ha fet oficial per començar a partir del 2025. Aquesta lliga té com a objectiu millorar la competitivitat de l’A-League amb ascensos i descensos, i donar l’oportunitat als equips de la B-League de somiar amb arribar a la primera divisió.

Després de dues setmanes provant amb el Preston Lions FC, l’entrenador em va comunicar que estaven buscant més específicament un davanter centre, mentre que jo era un migcampista ofensiu, el que suposava que tornava a Sydney. Va ser llavors quan vaig patir més la meva pubàlgia, però no volia compartir-ho per por de perdre l’oportunitat d’estar al nivell que volia.

Quina influència ha tingut el teu entrenador Goran Ljuboja en la teva carrera i com ha estat la teva relació amb ell?

Ha estat un àngel a la meva vida. Des del primer moment que em va trucar, va ser el primer entrenador que em va transmetre amb molta claredat que em coneixia i que tenia clars propòsits amb mi. Aquesta professionalitat no és comuna a Austràlia, i ell la tenia, fet que em va fer valorar tornar a jugar a tercera divisió i acabar signant pels SD Raiders.

Sempre recordaré com, tot i no tenir casa on viure després d’acabar el meu contracte d’allotjament abans d’anar a provar amb el Preston Lions FC a Melbourne, en Goran em va deixar dormir a casa seva dia sí i dia també, a més de no deixar-me pagar cap dinar ni sopar.

Una cosa interessant és que també va estar disposat a firmar-me tot i que li vaig comunicar que tenia pubàlgia, tenint en compte que no podia seguir fingint que no estava patint una lesió de tal gravetat, ja que vivia amb antiinflamatoris diaris per no sentir-la.

A més, en Goran va ajudar-me a adquirir el meu nou pis, facilitant cartes de recomanació i pagant-me diners del meu contracte per avançat, el que em va permetre cobrir el dipòsit que demanen abans d’entrar a qualsevol pis.

Més que un entrenador, va ser un amic, mentor i company en moments de transició, i alhora algú que durant l’any va ser una gran influència per millorar com a jugador. El motiu d’això és que en Goran és profundament apassionat i dedicat, algú que viu consumint i aprenent futbol a cada hora. Això el porta a proposar bon futbol i establir uns estàndards alts en tots els aspectes, especialment en l’aspecte tàctic, valorant molt el joc en equip.

Tot i ser un jugador tècnicament talentós, mai abans havia après a jugar conscientment amb els meus companys, i ha estat durant aquesta etapa amb en Goran on he après el valor de fer-ho. Això ha permès portar el meu futbol al següent nivell, aprofitant l’equip al meu favor i sent profitós per a aquest, entenent el meu rol.

Quins són els teus objectius a llarg termini, tant a nivell personal com a professional dins del món del futbol?

Des de petit he somiat amb ser futbolista professional, i avui ho puc plasmar en un contracte. Tot i aconseguir-ho, m’he adonat que la vida continua, i ser futbolista professional té molts matisos, i jo visc un d’ells. Actualment, no visc només del futbol com a jugador, sinó també perquè m’he format com a formador.

Precisament, haver-me vist en la necessitat de combinar el futbol com a jugador i ser formador ha despertat en mi una passió i un propòsit en dues direccions.

La primera, com a jugador, des que vaig començar a jugar oficialment amb el Canterbury Bankstown FC. Sempre vaig tenir el desig de jugar per Sydney FC, a la primera divisió d’Austràlia, però no a qualsevol preu. No des de la pressa, com en altres moments de la meva vida, on vaig ser obsessió per arribar a un destí. Més aviat, gaudint del futbol i prioritzant el meu present com a garantia per cuidar el que em pot oferir un millor futur.

A dia d’avui tinc 25 anys i no sé si és possible arribar-hi, però gaudir del joc s’ha tornat un propòsit de la mateixa importància o fins i tot superior a arribar a primera divisió. He après que en moments de la meva vida, pel desig d’arribar a certs llocs, no necessàriament he estat present, no m’he escoltat i no he valorat si això es corresponia amb un èxit intern o si tenia a veure amb el desig de veure’m exitós als ulls d’altres.

Això no vol dir que deixi de somiar amb arribar a Sydney FC, sinó que si ho faig, que sigui des dels estàndards d’abundància que sento necessaris.

Pel que fa a la direcció com a coach, ha estat sorprenent per a mi adonar-me del sentit de propòsit que sento guiant els nois que entreno. Aquí, a Austràlia, és molt famós el format 1 a 1. Personalment, mai l’havia vist a Espanya, però es basa a entrenar els nens individualment, tu i ell, com s’acostuma a veure en esports com el tennis. Sento que encaixo molt amb aquest mètode d’ensenyament perquè sóc una persona apassionada pel detall i la creació de processos. Sent així, ha estat molt revelador veure com puc contribuir a la confiança d’un jugador, tenint en compte la influència que té donar solucions als seus mals hàbits per generar bons hàbits que els facin ser més efectius i determinants al camp.

Com ells, des de petit somiava amb ser futbolista, però no necessàriament comptava amb un mentor continu que pogués agilitzar i accelerar el procés d’aprenentatge. Per això m’encanta servir-los i ser la persona que m’hagués agradat tenir quan era a la seva edat.

Dins aquest mètode 1 a 1, he connectat amb futbolistes, amb persones meravelloses, i també amb famílies impressionants. He viscut experiències com tornar al meu país amb ells per gaudir de veure el mateix nen que entreno aquí a Austràlia, entrenant amb equips com CD Masnou, Unificació Llefià o UE Vic, equips amb els quals en algun moment de la meva carrera he estat vinculat.